INTRODUCCIÓ

L’aigua ha estat vista des de sempre com un recurs que calia preservar ja que, en ser imprescindible per a la vida i l’assentament humà, se’n podia treure un benefici econòmic i atorgar poder. En aquest sentit tota la política hidràulica ha anat històricament enfocada cap a l’obtenció de l’aigua per usar-la.

Aquest concepte arcaic està deixant pas a una nova cultura de l’aigua que canvia el concepte fins ara utilitzat pel concepte d’ús racional i sostenible, tant per als usos tradicionals (abastament, agricultura, industria i energètics) com per a usos no directament "productius" (ecològics i paissagístics).

De totes formes les noves idees són d’expansió lenta i només és present en col·lectius especialment sensibilitzats, i tot just comença a treure el cap en algun text legislatiu. Per la majoria de la població és encara desconeguda.

És difícil doncs, conjuminar les diferents visions d’aquest mon. Però no hi ha més que un camí. Es tasca nostra donar a conèixer i transmetre aquests valors.

A continuació s’intentarà donar alguns conceptes que permetin aplicar aquesta nova cultura de l’aigua a la indústria tèxtil. La idea és demostrar que és possible conjuminar l’activitat industrial i la conservació dels recursos. Cal desterrar el vell concepte que contraposa el desenvolupament amb la conservació del medi, aquest concepte que diu que la degradació ambiental és el peatge que cal pagar per conservar els llocs de treball. Això sempre ha estat fals, i avui més que mai. Al contrari, aquella indústria que no pugi al carro de la integració amb l’entorn no serà competitiva i estarà condemnada a desaparèixer.

La ponència es dividirà en tres blocs. Primer es definiran els principals problemes mediambientals de la indústria tèxtil. Segon s’entrarà a buscar solucions particulars a cada problema, tant a nivell de tractament final (depuració), com de minimització en origen i bones pràctiques ambientals. Tercer es fixaran les bases per una correcta planificació per tal que globalment existeixin les eines necessàries per aconduir als industrials a resoldre els possibles problemes ambientals que tingui.

CARACTERITZACIÓ DELS PROCESSOS I LES AIGÜES TÈXTILS

Processos

Els processos tèxtils amb una major incidència en la generació d’aigües residuals són els següents:

• Rentat de llana: Eliminació d’impureses de la llana després de l’esquilada de les ovelles. L’aigua residual conté elevadíssimes càrregues orgàniques, matèria en suspensió i greixos provinents de les restes de terres, femtes, pols, palla i lanolina. Les aigües dels rentats de llana s’allunyen molt de la mitjana del que comunament s’entén com a aigües residuals dels processos tèxtils i cal que siguin tractades de forma específica.

• Descruatge: Eliminació de greixos de la llana després de rentada o bé després del procés de filatura. També s’aplica al cotó pur per eliminar ceres i altres impureses. L’aigua residual presenta un caràcter bàsic amb presència de detergents i greixos.

• Desencolat: Eliminació de la cola utilitzada en l’ordit del teixit. Les aigües residuals tenen una elevada càrrega orgànica generalment molt biodegradable (midons i cel·luloses).

• Blanqueig: eliminació del color mitjançant un oxidant (hipoclorit o peròxids). La problemàtica de les aigües residuals ve donada principalment per l’excés d’oxidant.

• Merceritzat: Procediment per obtenir brillantor en les fibres de cotó amb l’ús d’hidròxid sòdic. Les aigües residuals presenten un caràcter fortament bàsic.

• Tintura: Els colorants i productes auxiliars utilitzats en aquest procés són molt diversos: colorants àcids, àlcalis, reactius, dispersos, directes… segrestants, igualadors, suavitzants, humectants, detergents… Així doncs la natura de l’aigua residual també és molt diversa i depèn de forma molt important del grau d’esgotament del bany.

• Acabats: Tractament, toc final, per donar una característica concreta: Impermeabiltzants, ignífugs, antiestàtics, repelents de brutícia, etc o bé el rentat per eliminar la brutícia acumulada durant el procés o per fer l’efecte de vell (rentat de texans a la pedra).

L’ús de l’aigua en les empreses tèxtils és:

75%: Processos productius, sobretot esbandits.

10%: Regeneració de resines de bescanvi iònic.

7%: Producció de vapor.

5%: Refrigeració.

3%: Neteges.

La part més important de càrrega contraminant abocada ve dels banys esgotats i el volum d’aigua abocada dels esbandits.

Aquestes aigües residuals poden descriure’s, a grans trets, com a cabals elevats, de biodegradabilitat complexa, colorades i amb presència de microcontamiants.

Entrant més en detall, i excloent el sector del rentat de llana, les característiques de les aigües residuals són les següents:

• DQO (demanda química d’oxigen): Valors entre 400 i 4.000 mgO₂/l del qual només entre el 35 i el 65% corresponen a la DBO₅. Així doncs les aigües són difícils de biodegradar –llevat de les aigües dels desencolats- fet que obligarà a depurar amb tractaments biològics en baixa càrrega.

• MES (matèries en suspensió): Valors baixos, entre 150 i 600 mg/l, per tant la seva eliminació no ha de portar problemes. Quan s’utilitzen sistemes biològics cal vigilar aquest paràmetre a la sortida del decantador final atesa la fragilitat des fangs biològics i la tendència al reinflament (bulking).

• pH: Generalment les aigües són alcalines, sobretot quan hi ha un merceritzat. Altres vegades són àcides com quan hi ha un carbonitzat i en algunes tintures.

• Sals Solubles: Valors entre 2.000 i 10.000 m S/cm. Valors elevats inhibeixen els processos biològics. Només es poden eliminar amb mesures internes de minimització.

• Temperatura: Generalment és elevada quan procedeix dels banys de tintura. És interessant estudiar mesures de recuperació d’energia mitjançant intercanviadors de calor.

• Color: En el procés de tintura és el problema més escandalós. Cal corregir-lo. La legislació és laxa amb aquest paràmetre.

• Tensoactius: Donen problemes d’escumes, fins i tot a concentracions baixes, ja que la poca presència de matèries en suspensió fa que les funcions dispersant i emulsionants dels tensoactius sigui mínima i es potència la funció escuamant.

• Toxicitat: Habitualment és baixa, entre 1 i 10 equitox. En cas de ser més elevada cal cercar els elements conflictius i eliminar-los del procés productiu.

• Microcontaminants: L’ús d’una gran quantitat de productes auxiliars faciliten la presència de microcontaminants que sovint són difícils de detectar i moltes vegades no estan regulats en les diferents normatives. És important buscar paràmetres globalitzadors i fixar-hi límits màxims. Per exemple els AOX (compostos halogenats adsorbilbles) que són un indicador de substàncies orgàniques halogenedes no haurien de superar en cap cas els 500 m g/l.

TRACTAMENTS APLICATS A LES AIGÜES PROVINENTS D’ACABATS TÈXTILS
 

Desbast

Tot i la baixa incidència de les MES és convenient instal·lar equips de desbast, bàsicament per protegir els elements mecànics que hi pugui haver. Cal que les instal·lacions de desbast es netegin freqüentment ja que la natura de les MES de les aigües tèxtils –fils, borres, trossos de roba- obturen amb facilitat els porus dels elements de filtració.

Homogeneïtzació

És habitual, i gairebé sempre necessari, disposar d’una bassa d’homogeneïtzació de capacitat superior a 1 dia de treball, o com a mínim amb una capacitat superior a un cicle productiu (sempre que sigui inferior a 1 dia). És convenient una bona agitació per evitar camins preferencials de l’aigua i crear un flux adequat, i una bona aeració per evitar putrefaccions, efectuar una oxidació química i iniciar un principi de tractament biològic.

Les tendències actuals passen per afavorir el tractament biològic a les basses d’homogeneïtzació airejant fortament, afegint bacteries i fins i tot recirculant fangs.

Tot i que l’homogeneïtzació és sempre positiva a vegades, per augmentar-ne el rendiment, convé tractar de forma específica algun efluent concret. Per exemple; les aigües cròmiques de les tintures de negre de crom d’on caldria reduir el crom hexavalent i precipitar-lo com l’hidròxid de crom trivalent abans d’entrar a la bassa d’homogeneïtzació; o els banys concentrats de desencolat d’on és senzill precipitar les coles. Inclús és convenient estudiar si algun bany amb presència important de dissolvents és millor tractar-lo com un residu líquid.

Neutralització

Generalment després de l’homogeneïtzació l’efluent té un pH adequat per a l’abocament o els tractaments posteriors. Cal però preveure un recinte de neutralització amb una sonda de pH connectades a unes bombes dosificadores per assegurar-ho.

Quan hi ha inicis de tractament biològic cal vigilar l’aparició de productes de degradació intermitjos normalment de naturalesa àcida.

Tractaments fisicoquímics

Hi ha dos tipus de tractaments fisicoquímics: els que separen els fangs per decantació i els que ho fan per flotació. En el segon cas s’utilitza aire pressuritzat per afavorir la flotació i permet treballar a velocitats de flux més elevades. En els dos casos cal estudiar acuradament els reactius a utilitzar i efectuar sovint assatjos de "jar-test" per determinar les dosificacions escaients.

Els tractaments fisicoquímics aconsegueixen una disminució de DQO moderada i una bona eliminació del color. En contrapartida el volum de fangs generats és elevat amb els conseqüents costos de deshidratació i disposició final (gairebé sempre abocador).

Actualment els fisicoquímics s’utilitzen en dues situacions diferents. Primera, en abocaments a depuradores públiques quan les càrregues són molt elevades i cal disminuir-les o bé cal eliminar el color. Segona, quan l’abocament és a llera pública completen el tractament iniciat per potents instal·lacions d’homogeneïtzació (biològics incipients) o a tractaments biològics pròpiament dits, fet pel qual es podrien considerar com a tractaments terciaris.

Tractaments biològics

Els tractaments biològics més utilitzats són els reactors de fangs activats en baixa càrrega en les seves diverses modalitats. Hi ha casos en què s’afegeix oxigen pur per disminuir el volum del reactor (l’aire només té un 21% d’oxigen) o per contrarestar puntes de cabal o càrrega contaminant.

També s’utilitzen força els filtres percoladors o fins i tot sistemes de biodiscos. En aquests casos però és molt important la bassa d’homogeneïtzació i el sistema funciona pràcticament com un doble biològic.

Tractaments terciaris i reutilització

L’important consum d’aigua en la indústria tèxtil permet que una part significativa de l’aigua residual tractada pugui ser reutilitzada en algunes parts del procés productiu. Aquest reaprofitament d’aigua que és habitual en altres sectors amb importants consums d’aigua com el paperer, encara provoca fortes reticències en el tèxtil. Actualment ja s’utilitza sobretot en processos de remull, esbandits i a vegades en banys de tintura.

La bibliografia cita diversos tractaments terciaris encaminats en alguns casos a l’adequació de l’aigua residual abans de l’abocament, però generalment dirigida a la reutilització, tals com filtració, fisicoquímics, electroquímics, adsorció, ozonització, resines de bescanvi iònic, etc. D’aquestes tècniques només s’ha generalitzat la filtració i en alguns casos els tractaments fisicoquímics i adsorció per eliminar color. Amb les altres tècniques només s’han fet proves a nivell de laboratori o a peu de planta.

Minimització

És la reducció o eliminació en origen dels productes o processos que presenten problemes.

• Reducció del volum d’aigua abocat:

• Reducció dels productes químics:

Utilitzar els productes en la dosi adequada, sense excessos.

Recuperació de productes químics.

• Canvis al procés

Substitució de banys i esbandits en repòs per altres en moviment.

Conservar l’aigua dels banys per tornar-la a utilitzar.

Recuperar calor amb intercanviadors de calor.

Canvis en els dissolvents.

• Substitució de productes químics

• Millora de la formació mediambiental de la ma d’obra.

Implicació del personal en la protecció del medi ambient.

Consienciació i cooperació del personal.

• Ús de sistemes experts.

Càlculs més ajustats.

PLANIFICACIÓ ADMINISTRATIVA

Fins aquí s’han descrit els processos textils més contaminants, el tipus de contaminació present en els efluents i les possibilitats de tractament, fent especial menció a la reutilització i la minimització.

Així doncs s’ha comprovat que existeixen els mitjans tècnics perquè els efluents de les indústries tèxtils siguin depurats adequadament.

A continuació s’apuntaran els conceptes bàsics per tal que l’administració vetlli per l’aplicació de les tecnologies de depuració adients que permetin, tal com s’ha dit en la introducció, l’ús racional i sostenible (en sentit ampli) de l’aigua.

En primer lloc cal un marc legislatiu. A l’estat espanyol hi ha la Llei d’Aigües i el Reglament del Domini Públic Hidràulic així com diverses directives europees (algunes transposades i d’altres pendents). Està en estudi una reforma de la Llei d’Aigües de la que ja se n’ha presentat alguna proposta, així com un llibre blanc.

A continuació caldria que l’administració competent determinés uns usos possibles i uns objectius de qualitat per a cada zona o tram de riu. En funció del que es determinés s’hauria de permetre o no les activitats productives i es fixarien les condicions de captació i abocament d’aigua per tal de mantenir els objectius de qualitat fixats i permetre els usos previstos.

També cal determinar la construcció d’instal·lacions conjuntes de tractament d’aigües residuals i preveure qui podrà connectar-s’hi i en quines condicions.

La realitat però, indica que les activitats econòmiques generalment existien abans de la promulgació de la Llei d’Aigües amb unes pràctiques que moltes vegades no s’ajustaven al que hi era escrit.

Centrant-se en la indústria tèxtil es troben sovint disfuncions amb els paràmetres d’abocament que fixa la legislació.

Per tal d’adequar la realitat al que és desitjable, l’administració disposa d’eines coercitives i incentives i necessita la voluntat i la capacitat (personal) per fer-ho.

Les eines coercitives són les sancions, el tribut i les inspeccions. La via judicial per fer efectiu el cobrament de sancions i tributs, si cal per via de constrenyiment i amb embargament de comptes o altres béns i els processos per delicte ecològic cal considerar-les també.

Les eines incentivadores són els ajuts tant per via de subvenció directa, crèdit tou o desgravació fiscal i els programes i convenis de regularització dels abocaments (fixant terminis i actuacions concretes).

La capacitat de l’administració per dur a terme aquestes tasques és directament proporcional als recursos que s’hi destinen. Cal la voluntat política per dotar-la adequadament i permetre-li dur a terme la tasca encomanada en la seva totalitat.

Potser aquesta darrera és la condició més difícil. Els interessos són molts i les velles inèrcies són importants. Tot i això, només hi ha un camí possible per anar endavant i cal que, sigui com sigui, es conjumini l’existència d’unes activitats productives amb la protecció de l’entorn.