Aquesta Iniciativa Ciutadana naix amb el compromís d’informar els ciutadans i ciutadanes de les negatives repercussions que comportaria la privatització d’aquest servei essencial, i de dur endavant una campanya per tal d’exigir la paralització d’aquest procés i l’exigència d’un servei de proveïment d’aigües públic i de qualitat.

Són molts i importants els arguments que desaconsellen privatitzar la gestió del servei municipal d'aigües. Només amb la implicació del conjunt de la nostra societat podrem impedir que l'Ajuntament d'Alcoi duga a terme aquesta privatització, contrària als interessos del poble i que hipotecaria per dècades el control social d'un recurs tan vital com l'aigua.
 

	L'aigua, essència de la vida, en el punt de mira de l'especulació
	L'aigua no pot ser una mercaderia
	Qui pagarà la privatització?
	El perquè de la situació actual
	Una decisió antidemocràtica i fosca
	Pa per a hui, fam per a demà
	Quina política d'aigües necessitem?

L'aigua, el gran tresor de la Terra i de la humanitat, essencial per a la vida, en res no pot ser comparada a cap altre recurs natural. L'aigua constitueix, per damunt de tot, un bé de consum bàsic universal, indispensable per a la ingesta humana i element irrenunciable del confort domèstic i de la qualitat de la vida urbana. Però, a més, l'aigua és una necessitat insubstituïble per a una part important de les activitats productives i per al sosteniment de la biodiversitat, la bellesa del paisatge, la qualitat ambiental, l'oferta lúdica i el benestar general.

El fet de ser un recurs limitat i cada volta més escàs, i per tant més cobdiciat, ha generat al seu voltant negocis d'un abast inimaginable, amb uns beneficis creixents i amb expectatives de generar més rendibilitat a curt termini.

Si bé el control de l'aigua ha generat de sempre interessos de poder, hui dia es constata una especial pressa pel control privat d'aquest recurs, que es troba, cada dia més, en el punt de mira dels interessos especulatius.
 

L'aigua, per la seua importància, no pot estar exposada a certes pressions, regles i lleis del mercat com ocorre amb els altres recursos naturals. No és èticament acceptable una política i una economia que permeten a individus privats traure beneficis a partir d’un bé patrimonial comú, social, vital, no substituïble. Si pot haver guanys econòmics de la gestió de l’aigua, ¿no s’haurien de destinar cap a un benefici col.lectiu, social, comú, en interés del conjunt de la població i de les generacions futures?

El poble ha de garantir-se el bon ús de l'aigua enfront de les apetències productives i especulatives que desperta. Els interessos econòmics d'una empresa privada sovint no coincideixen amb els del benestar del conjunt de la societat. Mai s'ha d'oblidar que, tant en aquest sector com en qualsevol altre, l'objectiu que guia les actuacions de les empreses privades és el seu benefici econòmic, mentre que en les empreses públiques la rendibilitat econòmica ha de ser compatible amb els objectius socials i ambientals.

Només una gestió pública i de qualitat del servei de proveïment d'aigua pot oferir totes les garanties perquè un bé tan important com aquest es gestione amb criteris d'interés públic.

Mentre que un ajuntament no pot fer negoci de l’aigua, ja que només ha de cobrar els costos de manteniment i millora del servei, està clar que una empresa privada, si entra en aquest negoci, no és per altruisme, sinó per obtindre la major rendibilitat econòmica possible. Dit d’altra manera, eixe benefici privat ha d’eixir de la butxaca dels ciutadans, per mitjà del rebut de l’aigua.

La preocupació en aquest aspecte està més que justificada si atenem als resultats de les dues experiències de privatització de l’aigua més importants del món: França i el Regne Unit.

A França, on la distribució de l’aigua potable a la major part de la població està en mans d’empreses privades i on només tres grans empreses controlen el mercat de la seua distribució, el preu de l’aigua no ha fet més que augmentar. Segons un informe del parlament francés de 1994, entre 1990 i 1994 l’augment mitjà ha estat del 50 % (a París el preu ha augmentat un 154%, però hi ha ciutats on el preu s’ha triplicat —cas de Grenoble).

El mateix informe compara els preus de l’aigua en municipis on la gestió és directa amb el de les ciutats on la gestió està privatitzada. Els resultats són contundents quan analitza 40 ciutats de més de 10.000 habitants: de les 20 ciutats on l’aigua és més cara, 17 es troben en règim de distribució privada; i a l’inrevés, entre les 20 ciutats menys cares, 13 tenen gestió pública.

Pel que fa al Regne Unit, el preu de l’aigua ha augmentat un 55% entre 1990 i 1994, però el servei no ha millorat: les avaries continuen sent freqüents i les pèrdues causades per les fugues en les canalitzacions arriben al 30%.
 

Actualment el Servei d'Aigües Potables de l'Ajuntament d'Alcoi no és econòmicament deficitari. Un informe d'abril de 1999 facilitat per l'Ajuntament, l'autoria del qual és desconeguda, calcula que el servei té un superàvit de més de 38 milions de pessetes anuals (que molt probablement és superior, ja que es tracta d'un informe tendenciós i fal.laç, favorable a la privatització).

No obstant això, el servei presenta deficiències importants pel que fa a les pèrdues del sistema (més d'un 40%), en les quals s'inclouen les fugues de la xarxa, les connexions il.legals, el consum de serveis municipals (reg de jardins, neteja de carrers, fonts...) i d'edificis públics —que no es mesuren—, i sobretot els errors i avaries en comptadors.

Aquestes deficiències no es poden imputar de cap manera als treballadors del servei, ja que la seua professionalitat ha pogut garantir que el subministrament als ciutadans en el dia a dia haja sigut correcte.

Pel que fa a les millores en la xarxa d’emmagatzemament i distribució de l’aigua, el regidor del PSOE Anselmo Mataix reconeixia recentment que no han estat entre les prioritats d’inversió en els últims anys. No obstant això, cal també recordar que a partir del moment en què l’ajuntament va recuperar la gestió directa del servei, es van fer importants inversions (nous pous, reestructuració de bona part de la xarxa de canonades, construcció de galeries, nous depòsits, etc.), que van millorar el servei en relació amb la situació precedent, en què la gestió era privada.

De tota manera, s’han descuidat de forma incomprensible algunes propostes dirigides a millorar l'eficiència del servei de proveïment d'aigües, algunes de les quals requerien poques inversions. És el cas dels comptadors d'aigua, que en l’actualitat es troben en un estat lamentable a causa de la falta d'un adequat manteniment, cosa que origina importants pèrdues en la facturació (que poden representar un 33% del total de les pèrdues del sistema). Aquesta situació s'haguera pogut solucionar amb un mínim esforç econòmic, que s'hauria rendibilitzat ràpidament, facilitant així noves inversions de millora del servei.

L'única raó que pot explicar aquest desgavell és la voluntat de deteriorar la situació econòmica del servei d'aigües a fi de poder facilitar la seua posterior privatització.

Durant la campanya per a les últimes eleccions municipals, el PSOE local en cap moment va mencionar la intenció de privatitzar la gestió del proveïment d'aigua. Tot i això, quan encara no ha passat ni un any, el grup municipal del PSOE pretén aprovar aquesta privatització, amb presses i sense el debat social i polític que una decisió d'aquesta transcendència requereix.

L'ocultació del PSOE local del seu propòsit, tant als votants socialistes com a la resta de la societat, representa una actitud clarament antidemocràtica: un partit votat per a només quatre anys, que no incloïa aquesta privatització en el seu programa, vol comprometre la gestió de l'aigua per un període de fins a 25 anys, decidint així en nom de futurs governs municipals i, fins i tot, de generacions futures.

L’informe parlamentari francés esmentat més amunt, incideix en la poca transparència que ha caracteritzat en l’estat veí les condicions d’adjudicació de les concessions de gestió i en els nombrosos escàndols de corrupció que des de fa anys han posat en dubte la credibilitat d’aquest model.

No cal ser massa malpensats per a veure que darrere de la decisió del PSOE local estan pesant, més que els interessos del conjunt de la societat, els interessos d'algunes societats anònimes. De fet, la política municipal, en diversos aspectes, sembla que cada dia està més condicionada per influents grups econòmics locals, que compten amb el decidit suport de l'alcaldia.
 

Un des principals "arguments" que utilitza el PSOE local per a tractar de justificar aquesta privatització és la necessitat d’aconseguir recursos econòmics per a quadrar els pressupostos municipals. Aquesta estratègia és econòmicament insostenible a mitjan termini: fa poc van ser els autobusos, ara volen privatitzar la gestió de l’aigua i ja es parla de la privatització de serveis com ara el cementeri. Però, ¿com quadrarem els pressupostos quan no quede res per a privatitzar o per a vendre?

L’obligació d’un govern municipal és reclamar un millor finançament dels ajuntaments per part de les arques estatals, més encara quan els ajuntaments –com a administracions més pròximes als ciutadans– cada dia han de satisfer majors demandes de la societat. Però mentre no s’aconseguisca un model de finançament satisfactori, és evident que s’han d’establir prioritats, però de cap manera utilitzar el recurs fàcil de la privatització de serveis essencials.
 

Cada dia la nostra societat és més conscient que l'aigua és un bé escàs, en quantitat i qualitat, que requereix una nova forma de gestió dirigida a la conservació del recurs. No es pot seguir contemplant el proveïment d'aigües com una activitat que es limita a l'extracció i distribució d'aigua potable, desentenent-se de la destinació i la manera com s'utilitzen els cabals que subminsitra.

La clau d'una adequada política d'aigües urbanes està en utilitzar diversos instruments que permeten potenciar l'estalvi i l'ús racional de l'aigua, de manera que amb tècniques i pràctiques apropiades s'obtinguen els mateixos serveis però amb un consum menor (exemples n'hi ha de tots els colors: cisternes que netegen el WC amb un consum d'aigua molt menor, llavadores i llavavaixelles més eficaços...).

Entre els instruments principals destaquen la participació, conscienciació i educació ciutadana; l'increment dels rendiments de la xarxa de distribució; les millores d'eficiència en els punts d'ús; l'ajust de la qualitat d'aigua a les exigències de cada ús (per exemple, no es necessita la mateixa qualitat per a beure o cuinar que per a netejar els carrers); la reutilització de les aigües depurades en substitució d'alguns usos urbans i industrials que exigeixen menor qualitat; i el desenvolupament de noves estructures tarifàries.

Pel que fa a la qüestió de les tarifes, la finalitat ha de ser conciliar la dissuassió d'usos balafiadors i la moderació general dels consums, amb la garantia d'un nivell bàsic de dotació domèstica a preus assequibles per a tots els estrats socials.

Una política d'aigües com la que proposem permet reduir les inversions públiques en infraestructures hidràuliques, aconseguint un preu de l'aigua altament competitiu que permet abaratir el subministrament bàsic al conjunt dels usuaris, millorar el servei i reduir la pressió sobre els recursos naturals d'aigua.

Però si la gestió de l'aigua es privatitza, qualsevol política tendent a la disminució del consum entra en contradicció amb els interessos de l'empresa concessionària, ja que els seus beneficis depenen de la facturació de la major quantitat possible d'aigua.

A més, la privatització de l'aigua a Alcoi impediria que es puguera dur endavant una gestió pública supramunicipal —comarcal o almenys amb els ajuntaments veïns de Cocentaina i Muro— que, amb un major grau d'especialització tècnica i humana, possibilitaria abaratir costos i millorar l'eficiència sense desentendre's del control directe de la gestió.