La solució a la situació en què es troba actualment Aitana requereix la regulació immediata de totes les accions que atempten contra el manteniment del fràgil equilibri de la serra: en molts casos, basta amb fer complir la legislació vigent; en altres, és necessària la conscienciació per aconsequir que l'impacte sobre el medi ambient siga el menys traumàtic possible.

Sembla raonable plantejar la conveniència de declarar Aitana com espai natural protegit: de fet, una superfície molt important de la serra és actualment de titularitat pública, la qual cosa facilitaria sens dubte el desenvolupament d'una política conservacionista efectiva.

D'acord amb la legislació de protecció d'espais naturals, la situació i condicions actuals d'Aitana aconsellen proposar per a la serra la figura de Parc Natural, que s'aplica a àrees que tenen uns valors ecològics, científics, educatius, culturals o estètics d'especial interés per mantenir ecosistemes representatius, per presentar flora o fauna de característiques singulars, o per la bellesa dels seus paisatges, que es consideren adequades per a integrar-los en xarxes estatals o internacionals d'espais protegits i on es podria permetre en general el manteniment dels usos i activitats compatibles amb la preservació.

Probablement, alguns indrets de la serra -i, en particular, les cingleres i zones culminals, on es presenta una comunitat vegetal molt rica en espècies endèmiques o amenaçades- podrien, al seu torn, tindre la qualificació de Reserva Natural, entenent com a tal els espais naturals que persegueixen la conservació íntegra d'ecosistemes, comunitats o elements biològics o geomorfològics.

Informar per evitar la incomprensió

Com demostra l'experiència acumulada en altres casos, és relativament freqüent que els intents de protegir legalment espais d'interés natural troben la incomprensió -quan no l'oposició frontal- de certs sectors socials implicats en les zones en què es preveu l'actuació, fet que sovint ha causat no només l'avortament d'algunes iniciatives de protecció, sinó fins i tot que la gestió d'alguns espais ja protegits trobe entrebancs importants que dificulten la seua efectivitat.

Moltes vegades, la simple desinformació -quan no una intoxicació informativa malintencionada- és la responsable que la protecció d'espais naturals gaudisca de mala fama entre la població implicada i provoque sentiments de rebuig que generalment solen associar-se al convenciment que la protecció representarà una limitació dels usos i les activitats que tradicionalment s'hi han realitzat.

La declaració d'un espai natural protegit ha de tenir com a objectiu prioritari -tot i que no únic- la preservació i regeneració dels valors que motiven la protecció. En conseqüència, és sovint desitjable establir restriccions d'usos i activitats que potencialment podrien produir impactes greus en la zona; i és precisament d'aquestes restriccions d'on deriven quasi sempre les oposicions a la protecció. Tot i això, la pràctica demostra com, en la majoria dels casos, les limitacions d'ús que es deriven de la declaració de molts espais protegits es limiten, en unes ocasions, a regular -sense necessàriament prohibir- molts usos preexistents, mentre que en altres camps la declaració només té com a objectiu remarcar limitacions que ja hi actuaven a través d'altres legislacions sectorials [1].

Tampoc no és menyspreable assenyalar com, en alguns casos, la planificació dels nostres espais naturals protegits preveu la incentivació de determinades activitats (habitualment usos tradicionals i/o relacionats amb aprofitaments turístics de caire naturalístic) que poden representar una alternativa sòcio-econòmica molt important.

Siga com siga, la participació activa dels habitants dels pobles de la serra i de tots aquells interessats en aquesta -propietaris, usuaris, etc.- des dels primers moments del procés de presa de decissions és un aspecte imprescindible perquè la preservació de la serra siga possible.

Protegir la serra i la vida dels seus pobles

L'eventual declaració d'Aitana com a espai natural protegit hauria de tenir nombroses implicacions positives, que no sempre es deriven en mesures coercitives. Un exemple és la possibilitat d'accedir, a través de la integració en les xarxes d'espais protegits, a una font important de recursos econòmics actualment inabastable i que pot destinar-se, entre altres camps, a la consolidació d'usos tradicionals d'interés.

El desenvolupament d'un model específic de turisme rural relacionat amb els valors naturals i culturals d'Aitana i compatible amb la seua preservació, és un altre factor que cal considerar i que pot tindre una importància capital en l'economia dels pobles de la serra.

En resum: la protecció d'Aitana, siga quina siga la via per la qual s'opte, hauria de servir, per una banda, per a regular activitats potencialment impactants que posen actualment en perill la superviviència dels ecosistemes naturals de la serra, fent prevaler en qualsevol cas l'interés general sobre els interessos particulars. Però a més a més, hauria de representar una font directa i indirecta de beneficis culturals, socials i econòmics per als habitants dels pobles de la serra. Qualsevol visió que no siga capaç de compatibilitzar aquests dos aspectes resultaria, des del nostre punt de vista, poc viable.

La protecció legal: només un primer pas

En qualsevol cas, la protecció d'Aitana mitjançant una figura legal no garanteix, ni de bon tros, la seua conservació. La profunda integració que s'estableix entre els condicionants socials, econòmics i mediambientals, fa que un plantejament excessivament sectorial tinga poques probabilitats de reeixir. En aquest sentit, la declaració d'un espai com a protegit ha de considerar-se bàsicament com un pas inicial en la seua preservació efectiva. És necessari dotar de contingut les declaracions de protecció, bastint-les dels mitjans econòmics, humans i tècnics escaients. Però sobretot és important involucrar la població afectada en la protecció, en la planificació i gestió de l'espai, per a la qual cosa s'ha de facilitar l'accés a la informació, promoure la participació pública en els processos de presa de decisions, i incorporar als agents econòmics i socials en la planificació i gestió de la serra.

No hi ha prou amb crear illes

L'establiment d'enclavaments protegits aïllats no representa una garantia per a la conservació dels ecosistemes, sinó que ha de considerar-se com una mesura complementària en el si d'una política territorial integrada de conservació de la qualitat del medi.

El procés històric d'ocupació del territori per part de les societats humanes ha provocat, al llarg dels segles, el progressiu desplaçament dels ecosistemes naturals primigenis a aquells llocs on no interferien amb el desenvolupament urbà, agrícola o industrial. Encara en aquests indrets, els ecosistemes han patit sovint l'acció humana a través d'activitats que podríem qualificar com a marginals (pastoreig, incendis, extracció de fusta i altres materials, etc.). El resultat ha estat la formació d'un mosaic complex en el qual conviuen restes més o menys humanitzades dels ecosistemes primitius amb àrees que han estat transformades en major o menor mesura per les activitats directes de l'home. Serres com Aitana han esdevingut per aquesta raó refugi i testimoni dels ecosistemes que, abans de l'extensió de la influència humana, prosperaven per les nostres valls i muntanyes. Açò les converteix en reserva i recer de moltes espècies d'animals i plantes que manquen per complet en altres indrets.

Malgrat això, el progressiu desplaçament d'espècies i ecosistemes a zones de refugi té un efecte negatiu. Les serres no només aïllen les valls en interposar-se entre aquelles; al seu torn, cada muntanya és una mena d'illa envoltada de valls. Si s'impedeix la comunicació entre els retalls d'ecosistemes que hem confinat a les nostres serres, podem estar posant en perill la seua supervivència per estrangulament.

Probablement, encara queda un llarg camí que recórrer fins que Aitana esdevinga espai natural protegit; l'actitud que en prenga al respecte la gent dels pobles de la serra serà sens dubte determinant en aquest camí. Però, en qualsevol cas, no ha d'oblidar-se que l'eventual declaració de la serra com a espai natural protegit és una condició necessària, però no suficient, per a garantir el seu futur. Cada vegada és més evident que les mateixes raons que han fet de la serra un indret de gran valor pel seu caràcter de refugi, poden provocar que deixe algun dia de ser-ho si el seu aïllament s'incrementa, si no es garanteix una mínima interconnexió entre els espais naturals -protegits o no- que, afortunadament, sovintegen en la zona. Potser és hora d'avançar un altre pas, per trencar la invisible frontera que encara avui separa la muntanya de la vall, l'ambient "natural" de l'ambient "humà".