Les ciutats actuals, lluny de ser neutrals, solen estar pensades per planificadors masculins que dissenyen l'espai urbà a la mesura de la rutina diària dels barons motoritzats i amb un treball retribuït. Les comoditats d'aquest grup contrasten amb les dificultats que troben els sectors majoritaris de la població (menors d'edat, persones aturades, les dones que treballen a casa i que no tenen una faena remunerada, les dones que pateixen la doble jornada domèstica i extradomèstica, els ancians, els malalts, els minusvàlids...). Caminar amb el carro de la compra o amb la cadireta del xiquet és moltes voltes una autèntica carrera d'obstacles en un medi hostil. I és que les ciutats estan projectades per a afavorir la producció i l'especulació en detriment de la reproducció de la vida i de la convivència.

El cotxe devora la ciutat i això malgrat que, en contra del que podríem imaginar, aquest mitjà de transport, contaminant i perillós, només es troba a l'abast d'una minoria. La major part de les dones de més de 18 anys no tenen permís de conduir i moltes de les que en tenen no poden disposar del vehicle familiar. En un cas semblant es troben els ancians, els dismunïts físics i psíquics, els qui per raons econòmiques no poden permetre's un vehicle privat i les persones que no volen posar un cotxe en la seua vida. Això no obstant, la preeminència que s'atorga als automòbils ha dibuixat unes poblacions on cada volta tot es troba més lluny, a més distància. Les ciutats, encara que no cresquen en nombre d'habitants, s'escampen com taques d'oli sobre uns territoris castigats, on l'espai dedicat al viari és cada volta més gran mentre que els espais públics es redueixen i cada volta hi ha més zones aïllades i més zones vacants entre àrees edificades.

La pèrdua d'autonomia i mobilitat que pateixen en les nostres ciutats els xiquets i les xiquetes, els ancians i les persones discapacitades, incrementa la seua dependència de les persones que els cuiden, que solen ser dones. Els xiquets i les xiquetes ja no poden jugar en el carrer o anar sols a l'escola.  Les activitats que fa 30 anys estaven permeses als xiquets de 7 anys, ara solen estar vetades fins els 9 i mig, cosa que perjudica la seua autoestima i el seu desenvolupament com a persones responsables i independents.

Sorprén comprovar com són d'abismals les diferències entre els pressupostos que els planificadors inverteixen en infraestructures amb un greu impacte ambiental, com ara les autovies, els aeroports o els trens d'alta velocitat, i com són de minsos els que es destinen als transports públics eficients, a les voreres o als equipaments socials (centres de dia, residències assistides, guarderies...).

Per això és tan important repensar l'urbanisme des de la perspectiva ambiental i de gènere. Cal que tots i totes, grans i menuts, tinguen veu i vot en la construcció de les ciutats. Només així podrem aconseguir que siguen més habitables i equitatives i, per tant, autènticament sostenibles.