Fins ara els criteris de sostenibilitat en l'ús i gestió de l'aigua han estat arraconats per polítiques basades únicament en la construcció de grans obres hidràuliques, com si la inauguració de qualsevol embassament comportara l'aparició miraculosa d'aigua. El nostre patrimoni d'embassaments buits posa de manifest la infeficàcia d'aquestes polítiques que han destruït centenars de valls, pobles, boscos i rius i que, al capdavall, només han beneficiat veritablement les empreses constructores.

Ens enfrontem a situacions d'escassesa provocades per l'increment de les demandes d'aigua esdevingut en les últimes dècades, pel règim irregular de pluges característic del nostre clima i per la baixíssima eficiència en la utilització que se'n fa (només les pèrdues de les xarxes de distribució urbana superen el 40%).

La gestió sostenible de l'aigua és urgent. És necessari frenar les demandes, ja que aquestes han crescut per sobre dels recursos disponibles. Cal estabilitzar-les i fins i tot reduir-ne algunes, com ara la dels regadius, que suposen el 80% del consum total, o la dels camps de golf i prats verds de les urbanitzacions del litoral mediterrani i de les regions seques. Això comporta superar una planificació dels regadius que no té en compte la seua viabilitat econòmica -sobretot comercial-, els recursos disponibles, la seguretat alimentària i la sustentabilitat ecològica de l'agricultura.

Les aigües superficials i subterrànies formen part d'un mateix cicle, per la qual cosa s'han d'aprofitar com a un recurs unitari. És fonamental combatre la contaminació i la sobreexplotació dels aqüífers.

La gestió ecològica dels recursos hídrics també implica combatre el balafiament per mitjà de l'estalvi, les millores en l'ús eficient i la reutilització. Millores en les xarxes de distribució, de regadius i urbanes; major eficiència en les tècniques de reg, en les cuines, els banys i les llavadores, en els usos industrials; reutilització de les aigües residuals urbanes per a altres usos, recirculació de l'aigua en els processos de refrigeració i producció on siga factible, instal.lació de la doble xarxa en les àrees urbanes per al reg de parcs i la neteja de carrers, etc. A més d'una ordenació del territori que tinga en compte els recursos hídrics existents i els nivells de consum de les diferents activitats.

La conservació de l'aigua com a patrimoni natural està amenaçada pel calentament global del Planeta, l'erosió creixent a la Península Ibèrica, la contaminació de les aigües i la falta de cabals ecològics a causa de la sobreexplotació dels recursos, tant superficials com subterranis. Per això les principals línies d'actuació haurien de basar-se en:

- Frenar el calentament global del Planeta, ja que aquest farà disminuir la humitat i augmentarà l'evaporació. El canvi climàtic és la principal amenaça per a l'aigua, ja que pot alterar el cicle hidrològic global. Cal modificar, per tant, els models energètics i de transport actuals.

- Lluitar contra l'erosió, que provoca la disminució de la capacitat d'infiltració dels sòls que alimenten els aqüífers i la colmatació dels embassaments. Les polítiques forestals han de donar prioritat a la conservació dels sòls, de la terra que manté la vegetació.

- Producció neta tant en el sector agrari com en l'industrial, ja que és l'única manera eficaç de preservar la qualitat de les aigües. Les depuradores són necessàries i exigibles, però insuficients.

- Mantenir els cabals ecològics no només per conservar els rius com a ens naturals vius sinó també per afavorir la capacitat de recàrrega dels aqüífers i perquè l'aigua dolça que arriba al mar és fonamental per a la formació d'estuaris, platges i plataformes continentals, bases de les pesqueries i de l'ús recreatiu del litoral.

Nota: Per a la redacció d'aquest article hem utilitzat el llibre "Propuestas para la gestión y el uso adecuado del agua en España", editat per la Coordinadora d'Organitzacions de Defensa Ambiental (CODA).