La serra de Mariola

Mariola: famosa, però desconeguda    Malgrat la fama que envolta Mariola i els nombrosos valors naturals i culturals que hi concorren, la informació disponible sobre aquesta serra no és, ni de bon tròs, exhaustiva. Encara avui són molts els aspectes de Mariola que queden pendents d’un estudi profund; en altres casos, la informació sobre la serra es troba dispersa en obres de caràcter marcadament sectorial i difícilment accessibles al públic en general. Potser per aquesta raó, no hauria de sorprendre l’escàs nivell de coneixement que la gent de les nostres comarques té de la serra, coneixement que respon més a una visió tòpica i idealitzada que a la seua realitat actual. Aquesta imatge popular de Mariola, sovint tan allunyada de la realitat, no abasta només les característiques bàsiques de la serra, sinó que es fa extensiva a la problemàtica ambiental que l’envolta -generalment ignorada per la societat en general- i, en última instància, representa un entrebanc a la possibilitat d’encetar accions coordinades que afavorisquen la preservació efectiva de l’excepcional patrimoni que conserva.

En general no existeix unanimitat respecte a l'àrea a la qual s'ha d'aplicar el topònim Mariola; així, hi ha qui limita la serra a poc més que els voltants del Montcabrer, mentre que a l'altre extrem alguns autors la prolonguen fins a la província de Múrcia. Com que a la natura mai no es troben fronteres ben marcades, sinó transicions més o menys ràpides, qualsevol intent de delimitar una unitat natural ha de dur una càrrega notable de subjectivitat. Per això, i encara que hi ha raons més o menys vàlides per a defensar totes les posicions, nosaltres ens inclinem per la delimitació diguem-ne "tradicional", segons la qual la serra de Mariola és l'àrea compresa entre els següents límits convencionals:

- Per ponent, la depressió de Bocairent (delimitada al sud-oest pel riu Marjal i al nord-est pel barranc d'Ontinyent) i travessada per la carretera comarcal 3.316 d'Ontinyent a Villena.

- Per llevant, la vall del riu d'Alcoi fins a la població de Muro del Comtat, recorreguda per la carretera nacional 340.

- Pel nord, la Valleta d'Agres, amb el riu Clariano (i els seus barrancs afluents) a l'oest i el riu d'Agres a l'est. La carretera local que uneix Agres i Alfafara recorre aquesta vall.

- Pel sud, la depressió Canal-Polop, amb la carretera comarcal 3.313 que uneix Alcoi i Banyeres, delimitada pel riu Vinalopó al sud-oest i el riu Polop al sud-est. És en aquest flanc on la delimitació es fa més difícil, ja que per ací Mariola enllaça amb la veïna serra de Fontanella, molt relacionada amb ella i pertanyent a la mateixa unitat geològica.

Aquestes fites delimiten com hem dit l'àrea d'allò que popularment es coneix com a Mariola; el gran botànic i viatger valencià del segle XVIII Antoni Josep Cavanilles diu sobre això: "tiene una legua de norte a sur, y más de cinco de nordeste a sudeste, en cuya dirección se prolonga hasta frente Saix, en el reino de Murcia; no tiene interrupción alguna en este largo espacio, si bien muda de nombre llamándose hacia poniente sierra de Biar y de Onil".

El territori delimitat així té una considerable unitat geològica i geomorfològica, ecològica, botànica i paisatgística, i d'aquest parlarem d'ara endavant quan ens referim a la serra de Mariola.

L'alineació de Mariola, que segueix una orientació predominant SO-NE, presenta les màximes altures en el sector nord-oriental, sector on a més a més trobem la major agressivitat paisatgística; aquesta agressivitat és el resultat dels intensos moviments tectònics que afectaren la serra durant la seua formació.

El punt culminant de la serra és l'alt de Montcabrer, que amb els seus 1.389 m és un dels cims més importants de les comarques del sud del País Valencià. Per contra, a les valls que resten als peus de la serra en aquesta zona, els rius d'Agres i d'Alcoi discorren a una altura aproximada de 400 m. Per tant, en poc més de cinc quilòmetres els desnivells assoleixen valors de més de 900 metres. Açò provoca que en aquesta zona de la serra els pendents tinguen amb facilitat valors del 30 i fins el 40%. Els barrancs que descendeixen de la serra per aquesta façana són també els més espectaculars; destaca entre tots l'imponent desnivell del barranc de la Cabrantà.

Com a d'altres punts culminants del massís, situats també a la vora septentrional i oriental d'aquest, podem mencionar les Penyes Monteses (1.350 m), el Morro del Comptador (1.232 m), el Portí d'Alfafara (1.086 m) o el Cabeçó de Mariola (1.000 m).

A mesura que avancem cap al sud i l'oest, cap a la zona coneguda com a l'alt de la Fontfreda-ombries del Buixcarró-Morro del Porc, la serra perd en gran manera l'agressivitat a què al.ludíem anteriorment, i es forma un relleu més relaxat dominat per pendents més suaus, tot i que les cotes principals segueixen aproximant-se o superant els 1.000 m d'altitud, sobretot a l'alt del Sotarroni. Alguns punts elevats d'aquest sector són l'Eixarc (1.093 m), Sant Jaume (956 m) o el Capoll de l'Àguila (951 m).

Un altre aspecte destacat pel que fa al relleu de la serra és l'existència, a l'àrea que delimiten pel nord la façana d'Alfafara i pel sud la depressió del Vinalopó, d'unes planes interiors de pendents molt suaus i voltades per totes bandes d'altures superiors. En aquesta zona, coneguda en general com els plans Aparisi i de Santa Bàrbara, pròxims a la Font de Mariola, s'han depositat formant masses destacables les argiles producte dels processos de descarbonatació de les roques calcàries (és a dir, la pèrdua per dissolució dels materials carbonatats, la qual cosa deixa un sediment acolorit per la presència d'òxids de ferro). Aqueixos sediments, de color marcadament rogenc i de textura arenosa (per això la presència de pins pinyoners a la zona) són els que donen a l'indret la seua fisonomia característica.
 

Les roques més antigues que afloren avui a Mariola, els algeps i argiles rogenques del keuper (període triàsic), es depositaren fa entre 237 i 213 milions d'anys. En aquest moment, quan encara tots els continents estaven units formant un únic continent, Pangea, comença a esbossar-se el que serà, passats molts milions d'anys, el nostre Mediterrani.

Fa 160 milions d'anys, al període juràssic, el supercontinent Pangea comença a partir-se en un bloc al nord i un altre al sud i s'obri entre aquestos el futur mar Mediterrani. La vora occidental de l'actual Mariola correspon a una zona de plataforma marina, d'escassa fondària i poca sedimentació. Les roques que es depositaren en aquest període afloren actualment a la Lloma (prop de Muro).

Les condicions assenyalades es mantingueren fins al final del període cretaci inferior, fa uns 125 milions d'anys, quan a poc a poc, en anar consolidant-se l'obertura del Mediterrani, les característiques marines de l'aleshores conca de Mariola van accentuant-se; en aquest moment la zona devia correspondre a una vora de conca marina, amb una sedimentació contínua i important, tot i que condicionada pels freqüents canvis del nivell del mar. La major part de les roques que veiem avui a la serra es formaren durant aquest període, que dura fins fa uns 65 milions d'anys.

És llavors quan les forces orogèniques, provocades per l'acostament entre les plaques continentals d'Àfrica i Euràsia, comencen a sacsar l'enorme paquet de sediments que al llarg de tots aquestos milions d'anys s'han depositat a la conca. Fa més o menys 60 milions d'anys Mariola constitueix ja un anticlinal, d'orientació SO-NE, que queda configurat com una illa. Però és durant l'eocé mitjà i superior (fins fa uns 42 milions d'anys enrere) quan es produeix amb major intensitat el plegament i alçament de la serra, juntament amb la resta de la serralada Bètica. Aquesta fase orogènica es perllonga fins fa uns 11 milions d'anys, al període miocé superior, quan ja la zona resta definitivament emergida. Malgrat açò, queden encara algunes petites depressions inundades que durant el pliocé mantenen una limitada activitat sedimentària.

Durant el miocé superior, i amb la zona ja ben estructurada, el mar sofreix diverses pujades i baixades de nivell. Durant aquestes fases la progressió del mar cap a l'interior provoca la sedimentació de grans bancs de margues blanques, el tap, que reomplin les depressions i valls que envolten l'anticlinal. Al final del miocé, fa 10 milions d'anys, el mar abandona definitivament la zona pel sud.

Des d'aquest moment fins al principi del quaternari, uns dos milions d'anys enrere, Mariola sofreix una sèrie de reajustaments tectònics, dels quals els més importants són els provocats per les roques triàsiques subjacents. Tot aquest procés completa el desenvolupament de la serra i provoca la gran complexitat estructural de Mariola tal com avui la coneixem.

Durant els últims dos milions d'anys, i com a norma general a tota la superfície terrestre, els processos destructius han predominat sobre els constructius; així, els agents meteorològics han actuat, i actuen encara, suavitzant les formes de Mariola. Aquestos processos, objecte d'estudi de la geomorfologia, són els causants del relleu que actualment podem observar a la nostra serra.

Els processos erosius que actuen a Mariola estan condicionats per la natura calcària dels materials i es poden diferenciar en erosió mecànica i erosió química.

L'erosió mecànica és la produïda per l'aigua en penetrar pels badalls de les roques, cosa que provoca, per processos de congelament i descongelament, el trencament d'aquestes. Les manifestacions d'aquesta modalitat erosiva a Mariola són relativament reduïdes i corresponen principalment a pedreres i colades de lliscament. D'altra banda, les precipitacions, de forta intensitat horària, junt amb els accentuats desnivells que apareixen en molts punts de la serra, faciliten l'actuació dels fenòmens de torrentada, especialment patents quan actuen sobre materials fàcilment disgregables. Menció a banda mereix la gran erosió del sòl, avui dia força degradat en molts indrets i, en massa ocasions, francament irrecuperable.

L'erosió química es posa de manifest quan l'aigua, carregada d'anhídrid carbònic, dissol les roques calcàries i dóna lloc a morfologies característiques a la superfície i al subsòl. Aquest tipus d'erosió, coneguda com a càrstica, ha actuat i actua de forma molt intensa a Mariola en veure's afavorida per la natura calcària de la serra i per l'elevat grau de fracturació de la roca, la qual cosa facilita la penetració de l'aigua i la seua acció de dissolució. Entre les manifestacions superficials més destacades podem assenyalar les dolines (depressions de dimensions i profunditat variables formades a partir d'un punt d'absorció) i, a una escala de grandàries menor, els lapiaz o rasclers (terrenys "aganivetats"), molt freqüents en indrets elevats, com els voltants de Montcabrer.

Consideració a banda mereixen les estructures càrstiques internes que, per dissolució en profunditat, donen lloc a una important xarxa d'avencs. Aquest carst intern es troba íntimament relacionat amb la circulació subterrània de l'aigua i amb les surgències d'aquesta a la superfície.
 
 

La serra es beneficia de la seua orientació i de la seua altitud a l'hora de captar aqueixos vents, de l'est i el nord-est; per tot això, Mariola (com molts altres sistemes orogràfics) actua com una pantalla que recull les precipitacions.

Però per aquesta mateixa causa, i segons que ens situem dins la serra en una o altra exposició, trobarem que hi ha diferències significatives en la quantitat total d'aigua arreplegada: als vessants nord i est les precipitacions són més importants, tant per l'orientació de la serra com per les seues altures màximes, que es donen precisament en aquest sector. Per contra, l'efecte de pantalla perjudica els vessants sud i oest, en els quals els valors de la precipitació mitjana anual disminueixen sensiblement. No obstant, a Alcoi l'efecte pantalla es veu en certa forma atenuat en actuar la vall del seu riu canalitzant els vents humits. Banyeres, a l'extrem sud-oest de la serra, queda fora d'aquest influx; açò, junt amb la seua situació més continentalitzada -més allunyada de la mar-, fa que els seus valors de precipitació siguen els més baixos de totes les estacions de Mariola.

El ritme estacional de les precipitacions, en canvi, és molt similar en tota la serra: les pluges més importants es donen a la tardor, concretament durant el mes d'octubre; de menor importància, però també remarcables, són les precipitacions que es produeixen a l'hivern (desembre) i primavera (abril), mentre que a l'estiu, i en concret pel juliol, és l'època en què plou menys.

No podem acabar de parlar de les pluges sense remarcar dues característiques importants de les precipitacions de la nostra zona: la gran irregularitat de les quantitats totals d'aigua arreplegada entre els distints anys i l'existència de precipitacions de curta durada i gran intensitat (com les originades per les gotes fredes), a vegades de gran potencial destructiu, concentrades especialment a la tardor.

L'aigua atmosfèrica que arriba a la superfície no ho fa sols en forma de pluja, sinó que hi ha altres formes de precipitació que, malgrat la seua escassa contribució total, poden arribar a ser significatives sota condicions molt determinades.

Íntimament relacionades amb el caràcter muntanyenc de la zona, les nevades fan acte de presència a la serra molts hiverns, especialment en les seues cotes superiors. Pròpies dels mesos amb temperatures més baixes (sobretot gener i en menor mesura desembre i febrer, prolongant-se excepcionalment fins el mes d'abril), es calculen unes mitjanes de dies de nevada a Mariola que oscil.len entre 1-2 dies a Alcoi i 4 a Agres, que deuen superar-se en augmentar l'altitud a la serra. Les caves o pous de neu fan testimoniatge de l'antiga indústria de la utilització de la neu per a la producció de gel, activitat que degué constituir en temps passats una font important de riquesa per als pobles de la serra, especialment Agres i Alfafara.

Les boires i rosades també poden aportar un complement d'humitat d'alguna rellevància, especialment en les èpoques més seques de l'any i sota situacions microtopogràfiques privilegiades. L'efecte de barrera orogràfica al qual ja hem al.ludit facilita la captura en les cotes més elevades -Montcabrer i els seus voltants- de núvols baixos, que contribueixen a mantenir un grau elevat d'humitat ambiental; l'escassa insolació a què, a causa de l'orientació de la serra, es veuen sotmesos els vessants septentrionals, col.labora també a crear un ambient fresc en aquestos indrets. Aquestes condicions locals tenen gran importància, per exemple pel que fa a la presència a la serra de moltes espècies vegetals, que depenen de l'existència d'aqueixos ambients per a la seua supervivència.

Finalment, comentarem que el ritme anual de les temperatures és semblant en tota la serra, tot i que els valors mitjans presenten variacions importants segons l'altitud i l'exposició de l'observatori que considerem: les mitjanes anuals oscil.len aproximadament entre els 13 i els 16° C. Com és habitual en climes mediterranis, la variació termomètrica anual forma una corba, amb el màxim a la fi de l'estiu i el mínim al principi de l'hivern. El mes més càlid és agost a Alcoi i Agres (amb temperatures mitjanes de 21,9° C i 25,4° C, respectivament), mentre que a Banyeres les temperatures són superiors pel juliol (amb 22,5° C enfront dels 22,3° C d'agost); el mes més fred és gener, amb temperatures que oscil.len entre els 5,3° C de Banyeres i els 8,6° C d'Agres. Les gelades són freqüents als mesos hivernals, especialment pel gener, i poden presentar-se en el període comprés entre novembre i abril en les zones meridionals i baixes i de setembre a maig en les zones septentrionals més elevades.

El "privilegi de la natura" a què es refereix Cavanilles és degut, d'una banda, a la naturalesa calcària de la muntanya; aquest factor, combinat amb la intensa fracturació que caracteritza els calcinals, fa que en conjunt el roquer siga ben permeable i que es facilite l'acumulació de les aigües en profunditat, en trobar les infiltracions una capa impermeable. Les precipitacions, com hem vist no gens rebutjables, proporcionen la matèria primera per a omplir les entranyes de la serra. Cal recordar així mateix l'important paper de la coberta vegetal (molt minvada a la nostra serra) en facilitar la captació i infiltració de les aigües de pluja i disminuir l'efecte de torrentada tot limitant l'erosió del sòl. Tots aquestos factors fan que Mariola siga considerada una unitat hidrogeològica de primer ordre.

Les bosses d'aigua poden mantenir-se ocultes, però sovint afloren a la superfície aprofitant diversos accidents del terreny i el substrat, donant lloc a fonts i brolladors. De les innombrables surgències que sembren Mariola no poques presenten un caràcter permanent, açò és, brollen durant tot l'any. Solen ser aquestes les més conegudes: Font de Mariola, Molí Mató, la Cova, la Font Freda, el "Sumadoret", el "Xorrador", la Coveta, el "Sapo", la Boronada... Menció a banda mereix l'aflorament dels Brulls, al naixement del riu Vinalopó, on l'aigua aflora de terra al fons del llit del riu formant ullals.

Moltes de les fonts i brolladors donen lloc a corrents superficials d'aigua, temporals o permanents, que coneixem com a barrancs, rierols o rius. Pel que fa a aquesta xarxa hidrogràfica, les aigües de Mariola vessen a tres conques importants: les dels rius Vinalopó, Serpis o Alcoi i Clariano.

* El riu Vinalopó naix al vessant sud de la serra, dins el terme de Bocairent, al paratge conegut com dels Brulls.

* El riu d'Alcoi es forma als peus d'aquesta ciutat a partir dels aportaments dels rius Molinar i Riquer; aquest darrer és producte de la unió dels rius Barxell i Polop, tots dos originats al flanc sud de Mariola; el riu d'Agres i el barranc de Benissaidó són dos corrents importants, originats a la serra, que vessen llurs aigües en aquest riu.

* La conca del Clariano, afluent del riu d'Albaida, recull les aigües de l'extrem nord-occidental de la serra a través dels barrancs de la Fos, d'Ontinyent i del Pont Trencat.

Però malgrat la seua relativa abundor, l'aigua no és -com sabem molt bé els habitants del sud del País Valencià- un tresor inesgotable; no podem permetre que accions irresponsables, com la destrucció de la coberta vegetal, la sobreexplotació o la contaminació de rius i aqüífers, posen en perill aquesta font de vida i riquesa que ultrapassa els àmbits de la nostra serra.

En efecte, més que per l'originalitat o exclusivitat de les seues espècies -aspectes que són molt apreciats pels botànics-, la popularitat florística de Mariola té la seua arrel en l'abundor i diversitat de les plantes que, des d'un temps immemorial, han estat utilitzades com a remei per a les malalties, aromatitzants de menjars i begudes o com a condiments. Fer una llista d'aquestes plantes i dels seus usos tradicionals seria excessivament llarg; podem esmentar, no obstant, algunes de les més utilitzades, com ara el rabet de gat (Sideritis angustifolia), espígol (Lavandula latifolia), betònica (Stachys heraclea ssp. valentina), sàlvia (Salvia blancoana ssp. mariolensis), timonet (Thymus vulgaris), pinzell (Hypericum ericoides), fenoll (Foeniculum piperitum) i te de roca (Jasonia glutinosa), entre moltíssimes altres.

Deixant de banda l'estudi dels usos i aplicacions de les seues plantes, Mariola és botànicament important per altres factors: situada en una zona de contrastos, les seues variades característiques ecològiques donen suport a una flora notable. Des de les vores dels rius i fonts fins a les màximes altures del Montcabrer, prop de mil dues-centes espècies distintes -una xifra respectable, però no excessiva- troben les condicions apropiades per a viure (o sovint, solament sobreviure) en aquesta zona. Un grup important d'aquestes espècies tenen per als científics un valor especial, per diverses raons: per tractar-se de plantes rares o poc freqüents; perquè amb la seua presència indiquen característiques ecològiques peculiars; o perquè proporcionen informació sobre la història de la colonització vegetal de la serra. Aquest darrer grup és especialment important en una zona, com Mariola, oberta a les influències de territoris més o menys allunyats, i de característiques singulars -com les muntanyes d'Andalusia, el nord d'Àfrica, el sistema Ibèric i el Maestrat, o fins i tot les illes Balears- i és un dels punts més interessants pel que fa a l'estudi de la flora de la serra.

En qualsevol cas, siga amb una visió merament científica o amb una perspectiva més popular i pragmàtica, l'interés de les plantes que creixen a Mariola resta fora de dubte; per això, i davant l'estat de creixent degradació en què es troba la coberta vegetal de la serra, cal evitar qualsevol acció destructiva, siga d'efectes tan brutals com els incendis forestals o tan aparentment insignificants com una recol.lecció exagerada; el resultat pot ser l'empobriment progressiu i la desaparició d'aquest patrimoni únic i insubstituïble.
 
 

Els carrascars, dominats en el seu estrat arbori per la carrasca (Quercus ilex ssp. rotundifolia), són boscos típicament mediterranis on predominen les espècies de fulles dures i perennes (açò és, esclerofil.les). En general es tracta de formacions forestals amb un estrat arbori dens, dominat com hem dit per la carrasca, tot i que ocasionalment poden presentar altres espècies, com el fleix (Fraxinus ornus), o l'auró (Acer granatense). Per sota apareix un estrat arbustiu molt ric en grans matolls i lianes com ara el lligabosc (Lonicera implexa), la rogeta (Rubia peregrina), el marfull (Viburnum tinus), la sarsaparella (Smilax aspera), el rusc (Ruscus aculeatus), l'aladern (Rhamnus alaternus), etc.

Un cas particular i molt interessant pel que fa a les formacions forestals a la serra és el dels boscos mixtos de gal.ler (Quercus faginea) i fleix (Fraxinus ornus). A Mariola els trobem de forma limitada en alguns llocs frescos (sobretot als voltants del Montcabrer i el Comptador) i fins i tot vorejant alguns barrancs humits. Junt amb el fleix i el gal.ler apareixen altres arbres, com ara l'auró (Acer granatense), la moixera (Sorbus aria), el pi negral (Pinus nigra) i el teix (Taxus baccata); d'aquesta darrera espècie es conserva una petita però interessant població, molt famosa, al paratge conegut com la Teixera d'Agres.

Com hem dit, abans que la pressió humana afectara els carrascars per diverses causes (necessitats agrícoles i ramaderes, utilització de la fusta, etc.), aquestos boscos devien ocupar la major part de la serra. Actualment la seua presència és molt marginal.

La desaparició del bosc provoca que, com a primera etapa de substitució, apareguen les bosquines de coscolla (Quercus coccifera), o si les condicions són més fresques, els espinars. Els coscollars són matollars densos, on predominen espècies arbustives de gran port, moltes de les quals apareixen també a l'etapa de bosc. Podem destacar, junt amb la coscolla, el matapoll (Daphne gnidium), l'arçot (Rhamnus lycioides), el càdec (Juniperus oxycedrus), la savina (J. phoenicea), l'arbocer (Arbutus unedo) i, a les zones més baixes, el llentiscle (Pistacia lentiscus). Els espinars substitueixen els boscos de fulla caduca de les riberes dels rius, o els boscos mixtos de gal.lers; hi són freqüents les espècies arbustives de fulla caduca i espinoses, entre les quals podem destacar l'aranyó (Prunus spinosa), el cirer de pastor (Crataegus monogyna), l'esbarzer (Rubus ulmifolius), els rosers bords (Rosa sp.), etc. Menció especial mereixen les bosquines de ginesta borda (Cytisus heterochrous), de característiques intermèdies entre els coscollars i els espinars, que apareixen com a etapa de substitució als coscollars més frescos. Altres espècies característiques en aquesta formació són la noguerola (Pistacia terebinthus), el corner (Amelanchier ovalis) o l'espantallops (Colutea arborescens).

El següent pas pel que fa a la degradació dels boscos és el de les brolles i timonedes; són comunitats que sobreviuen bé en sòls poc profunds, sempre en indrets ben il.luminats, i és al seu si on apareixen la major part de les plantes aromàtiques i medicinals, tan utilitzades a la serra. A causa de la intensa degradació a què ha estat sotmesa Mariola, aquest tipus de vegetació és molt freqüent, siga en estat pur siga acompanyada per un estrat arbori de pins (Pinus halepensis), arbre que ha vist molt estesa la seua àrea a la serra d'ençà de les repoblacions realitzades. Entre les espècies més característiques d'aquestos matollars podem esmentar el cepell (Erica multiflora), el romer (Rosmarinus officinalis), la pebrella (Thymus piperella), les argelagues (Ulex parviflorus i Genista scorpius), el setge (Helianthemum sp. pl.), les estepes (Cistus sp. pl.), etc. Finalment esmentarem un tipus característic de brolla, els salviars, limitats a les zones més altes i fredes de la serra, on trobem, junt amb la sàlvia, espècies característiques com la cadireta de pastor (Erinacea anthyllis), la sajolida (Satureja intricata), o l'espígol (Lavandula latifolia).

La degradació de les brolles i timonedes permet la implantació de prats vivaços, dominats per herbes perennes com ara Brachypodium retusum, B. phoenicoides, Lathyrus tremolsianus, Mantisalca salmantica, Leucanthemum gracilicaule, entre moltes altres. Tenen un gran interés els pasturatges dels nivells més elevats del Montcabrer, en els quals apareixen espècies de gran valor biogeogràfic, moltes amb afinitats bètico-nord-africanes: Poa ligulata, Festuca plicata, Festuca hystrix, etc.

L'últim estadi de vegetació superior en la successió natural de la vegetació és el dels prats efímers, fomats per un gran nombre de petites herbes anuals que es desenvolupen sobre sòls molt degradats.

Per acabar, comentarem l'existència de diversos tipus de comunitas lligades a unes determinades condicions del sòl, a banda de les característiques ecològiques generals del territori. Un exemple típic d'aquesta mena de vegetació són les formacions hidròfiles, que apareixen vorejant rius i altres corrents d'aigua; el seu màxim exponent són les omedes, dominades per l'om (Ulmus campestris), al qual acompanyen típicament algunes espècies d'herbes que suporten bé l'ombra, com la punta de rella (Arum italicum), el mill gruà (Lithospermum purpuro-caeruleum), l'aristolòquia (Aristolochia paucinervis), l'heura (Hedera helix), etc.

Altres comunitats condicionades per les característiques específiques del sòl són les que colonitzen medis alterats per la mà humana, com les vores de camí o els bancals (vegetació nitròfila), o les que apareixen als badalls i replanells terrosos de les roques (vegetació rupícola). Aquest darrer tipus és molt interessant, ja que moltes de les espècies que el formen tenen un caràcter endèmic o relíctic.

El poblament vegetal de la serra és la base utilitzada per molts animals com a aliment. Molts d'aquestos sers -els herbívors-, sobretot els insectes, no mengen de qualsevol planta, sinó que sovint presenten unes preferències molt marcades. Alguns exemples destacats són les palometes de l'aristolòquia, Zerynthia rumina i Z. cantereri, aquesta última en perill d'extinció.

Però la relació que s'estableix entre plantes i insectes no sempre és perjudicial per a la planta, sinó que aquesta se'n beneficia sovint per a reproduir-se; l'exemple més clàssic és l'abella domèstica (Apis mellifica) que, a canvi d'alimentar-se del pol.len i nèctar, possibilita l'arribada del pol.len d'unes flors a unes altres.

Altres animals amb una dieta herbívora, molt estesos a la serra, són els conills (Oryctolagus cuniculus); rosegadors com la rata cellarda (Eliomys quercinus) o el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus); o aus petites i mitjanes com la perdiu (Alectoris rufa), el pinsà (Fringilla coelebs), el verderol (Carduelis chloris), el gafarró (Serinus serinus) i el tudó (Columba palumbus), entre moltes altres.

Aquestos animals -consumidors primaris- són al seu torn presa per a uns altres animals -els consumidors secundaris-; aquestos caçadors no sempre són de grans dimensions i, així, hem d'incloure en aquest grup animals com els alacrans, les aranyes, els parotets, els tocacampanes i les gallinetes cegues, tots els quals s'alimenten d'insectes i, per això, de vegades són molt útils per a nosaltres, ja que controlen les poblacions de plagues agrícoles o forestals.

Altres animals de més grandària també basen la seua alimentació en els insectes i petits invertebrats: podem esmentar alguns rèptils, com la sargantana (Podarcis hispanica), el fardatxo (Lacerta lepida) o el dragó (Tarentola mauritanica); amfibis, com la granota (Rana perezi) o el granotet (Alytes obstetricans); aus, com el totestiu (Parus major), el pit-roig o reiet (Erithacus rubecula), el rossinyol (Luscinia megarhynchos), el còlit blanc (Oenanthe leucura), la pinteta (Motacilla alba), l'abellerol (Merops apiaster), el cavaller (Picus viridis), entre moltes altres; o mamífers, com els ratpenats, les musaranyes (Crocidura russula i Suncus etruscus), o els eriçons (Erinaceus europaeus). Cal insistir en la gran utilitat de tots aquestos animals per a les persones -que malgrat açò els persegueixen i destrueixen en quantitats considerables-, per tal com controlen sobre manera les poblacions d'insectes perjudicials.

En un nivell alimentari superior trobem els animals que s'alimenten de tots els esmentats abans, com la serp d'aigua (Natrix maura), la serp pardalera (Elaphe scalaris), el sacre o escurçó (Vipera latastei), i alguns mamífers, com la rabosa (Vulpes vulpes), la mostela (Mustela nivalis) o la geneta (Genetta genetta).

En els últims esglaons de la cadena alimentària se situen els animals que s'alimenten dels assenyalats anteriorment; cal destacar l'àmplia gamma de rapinyaires diürnes i nocturnes que encara sobreviuen a la serra: l'àguila daurada (Aquila chrysaetos), l'àguila cuabarrada (Hieraaetus fasciatus), l'àguila marcenca (Circaetus gallicus), el falcó (Falco peregrinus), l'esparver (Accipiter nisus), l'astor (Accipiter gentilis) o l'arpellat (Buteo buteo), entre les diürnes, i el duc (Bubo bubo), el mussol banyut (Asio otus), el gamarús (Strix aluco), el mussol (Athene noctua), l'òbila (Tyto alba) o el xot (Otus scops) entre les nocturnes.

Esmentarem per acabar alguns animals omnívors, és a dir, que s'alimenten indistintament de vegetals o d'altres animals, i necròfags, animals que s'alimenten de les restes d'altres; entre els primers cal destacar el porc senglar (Sus scrofa), molt abundant en tota la serra, i els corbs (Corvus corax) i les blanques (Pyca pyca) entre els escassos exemples dels darrers.

L'època prehistòrica es troba relativament ben representada a la serra; les troballes més antigues de la zona, corresponents al paleolític, s'han realitzat als jaciments de la Cova del Pastor i Cova del Salt (Alcoi). Probablement atribuïbles a aquesta època, caracteritzada per la utilització de la pedra com a material fonamental, siguen els tallers de sílex a l'aire lliure descoberts a la partida de Polop (Alcoi).

Al neolític l'home deixa de ser predominantment caçador i recol.lector i comença a domesticar els animals que li resulten d'utilitat i a conrear la terra i, per tant, a sedentaritzar-se en major mesura. Els jaciments més importants datats en aquesta època són els de la Cova de la Sarsa i Coveta "Emparedà" (Bocairent), Cova Bolumini (Alfafara) i diverses coves dels termes d'Agres i Banyeres. Del període següent, l'eneolític, s'han recuperat materials a les coves de la Sarsa i "Emparedà", Cova del Moro (Agres), coves de la Boira i la Figuereta (Alcoi) i especialment a l'important jaciment funerari de les Llometes (Alcoi).

A l'edat del bronze l'home comença a ocupar, amb finalitats defensives, hàbitats d'altura. Als estreps orientals i meridionals de la serra s'han localitzat alguns poblats d'aquesta època, entre els quals podem destacar els del mas del Corral, Mola Alta de Serelles, Mola d'Agres, mas de Miró, etc.

A partir del segle VI a. C. floreix a les nostres terres la cultura ibèrica, de la qual ens han quedat restes d'importància no sols a Mariola sinó (i especialment) en altres serres del circuit muntanyenc: la Serreta, el Puig, etc. Els ibers, que buscaven per al seu emplaçament llocs d'accés difícil, han deixat rastre del seu pas en diferents punts de la serra: l'Alberri, mas de Sampèrius, el Castellar, el Cabeçó de Mariola, etc.

L'arribada dels romans en aquestes terres i la lenta romanització dels indígenes fa que aquestos abandonen els seus hàbitats d'altura i els canvien per explotacions al pla. D'aquesta època són relativament freqüents les troballes de petites explotacions agràries i "villae" rurals, especialment a la vall del riu d'Alcoi (Cocentaina i Muro), com també d'altres restes disperses: enterraments de l'Avenc del Llarg (Banyeres), Camí de l'Horteta (Alfafara), Torre Redona i Horta Major (Alcoi), etc.

El període que transcorre entre la decadència de l'estructura política i econòmica romana (segle V d. d. C.) i l'arribada dels àrabs resta encara molt poc conegut en les nostres terres. Sembla no obstant que en aquestos "segles obscurs" es produeix una tornada als hàbitats d'altura i a les explotacions silvo-pastorals. Les escasses restes atribuïbles a aquest període són les de l'Alberri i probablement alguns horitzons del Castellar.

L'arribada dels àrabs comporta un intens canvi en el poblament i explotació de la serra. Per primera vegada es produeix una colonització relativament densa del territori, dirigida a explotar agrícolament totes les zones favorables de la serra. Aquesta colonització es completa amb la construcció d'una densa xarxa d'edificacions defensives (torres i castells), dirigides a la protecció de les alqueries i poblaments dispersos.
 
 

Econòmicament, els masos representaven comunitats autosuficients, normalment unifamiliars, capaces d'obtenir el seu pa, vi i aliments necessaris per a mantenir el masover ("masero") i la seua família. Solien tenir una petita horta, els productes de la qual es destinaven al consum propi, i un gran terreny de conreu extensiu de secà (principalment cereals, vinya o fruiters), els productes del qual eren comercialitzats. Si l'extensió del terreny era molt gran, podia ser necessària per a l'explotació l'ajuda de jornalers o assalariats.

Normalment el mas no era explotat directament pel seu propietari, sinó que estava cedit a colons, generalment en règim de parceria -en el qual el camperol que tenia arrendat el terreny havia de donar una part de la collita al propietari, i les despeses eren a càrrec dels dos.

Amb els canvis socials i econòmics ocorreguts amb la revolució industrial, els masos passaren de ser la base de l'economia a ser centres d'oci adquirits per la burgesia industrial per a diversos usos i per diferents motius: com a lloc de descans, pel prestigi de la possessió de terres i en alguns casos per reinvertir els diners guanyats amb la indústria.

El mas, en el sentit de casa, és un dels elements més característics del nostre paisatge agrari. Quant al seu aspecte morfològic, és un perfecte representant de la casa-bloc, en la qual no existeix discontinuïtat entre les parts que la componen. Totes les dependències es troben en un sol edifici que presenta diferents altures.

La planta baixa és on es fa la vida quotidiana; presenta una habitació gran, destinada a cuina i menjador, on es realitzen les principals funcions. En aquesta sala es troba la llar i el banc on es deixaven els cànters d'aigua (en extrems oposats de l'habitació); ací donen una série de dependències com ara el celler, la llenyera, el forn, l'estable, etc. L'única llum prové habitualment de la porta. Altres compartiments situats en aquesta planta solien ser el rebost, on s'emmagatzemaven els aliments, el pastador i de vegades una o dues habitacions, que eren les que ocupaven els colons si el mas no era de la seua propietat.

A la primera planta se situaven les habitacions, dormitoris propis del masover o bé les dependències de l'amo del mas. En aquest darrer cas l'edifici podia tenir una escala externa per a accedir-hi sense passar pel pis inferior.

Al capdamunt, a sobre d'aquesta, s'hi trobava la cambra, espai que servia de magatzem de gra, conserves, etc.

El mas pot donar directament al camp o bé a un pati davanter tancat on, adossats a la casa, se situaven els corrals, porqueres i algunes dependències annexes. Cal comentar també l'existència d'una petita capella, molt habitual als masos grans. Prop de l'edifici està el pou, d'on es trau l'aigua per al consum de la casa, i un arbre d'ombra (quasi sempre un om o una carrasca) que de vegades dóna nom al mas.
 
 
 

Com en tantes serres del nostre país, els incendis forestals han estat una vertadera plaga que en els darrers anys ha reduït la superfície arbrada de Mariola en un 80%. La causa, en la major part dels casos, és la mà irresponsable de l'home, siga per interessos econòmics siga per negligència; el resultat: la pèrdua traumàtica de la coberta vegetal, amb l'augment de l'erosionabilitat del sòl i les consegüents dificultats per a la recuperació de la vegetació natural, dificultats que s'agreugen pel caràcter recurrent i reiteratiu dels incendis. En molts punts de la serra la desaparició del sòl assoleix tal magnitud que la possibilitat d'una recolonització per part dels vegetals és poc menys que impossible. A açò cal afegir els efectes nefastos d'una política forestal equivocada -quan no simplement inexistent- que es resisteix a canviar els seus plantejaments productivistes, basats en el monocultiu del pi. Pel que fa a aquesta qüestió cal afegir els danys que ha rebut la serra fins fa pocs anys en ser repoblats alguns dels seus vessants amb la utilització de maquinària pesant, d'efectes sovint devastadors. Finalment, assenyalarem com a factor negatiu l'obertura indiscriminada de pistes i camins forestals pertot arreu, els quals, a canvi d'un cert avantatge en les tasques d'extinció d'un eventual incendi, causen un greu deteriorament paisatgístic, a més de permetre l'accés de vehicles fins a zones que, justament pel fet d'estar-ne més o menys aïllades, havien conservat la flora i la fauna autòctones en millors condicions.

Un segon aspecte de l'acció humana és l'escandalosa proliferació d'habitatges de segona residència en diversos indrets de la serra; construccions anàrquiques i en molts casos il.legals que comporten una greu alteració, no sols per la seua situació, sinó per les obres d'infrastructua urbanística que impliquen.

Altres factors que cal tenir presents en parlar de la pressió humana, que augmenten en major o menor mesura la progressiva degradació de Mariola, són: la cacera excessiva i indiscriminada, que abat massa vegades espècies beneficioses per a les persones o que es troben en perill de desaparició; la contaminació de les aigües dels rius i dels aqüífers; l'existència d'abocadors de residus sòlids; la realització de tales il.legals; la manca de sensibilitat de molts visitants, que deixen quantitats importants de brossa pertot arreu; l'extracció abusiva i irracional de fusta i plantes aromàtiques... Un panorama, en fi, no gens afalagador pel que fa al futur immediat de la serra.
 
 

SALVEM LA MARIOLA  La solució de l'estat en què es troba actualment Mariola, situació que ens atrevirem a qualificar de dramàtica, passa per la limitació immediata de totes les accions que atempten contra el manteniment del fràgil equilibri de la serra: en molts casos bastaria de fer complir la legislació vigent; en uns altres, és necessària la conscienciació de tots i totes per tal d'aconseguir que l'impacte sobre el medi ambient siga el menys traumàtic possible.   Hem d'insistir que l'ús i gaudiment dels béns naturals no està renyit amb la seua preservació. Però cal que canviem el caràcter prepotent de la nostra actitud envers la natura (actitud que a hores d'ara -sovint inconscientment- és d'agressió i distanciament) per un sentiment de respecte i interdependència. Cal que exigim que l'explotació i aprofitament dels nostres recursos naturals es faça d'una forma racional i harmònica, sense que per això hàgem de renunciar a cap dels nostres privilegis. I hem d'evitar que, per culpa d'un progrés mal entés, l'egoisme i la comoditat posen en perill uns béns que formen part del patrimoni comú de tot un poble.   Hem insistit en les particularitats de Mariola des de molts punts de vista. Ara, moltes d'aqueixes característiques que la fan ser una serra única poden desaparéixer de forma irreversible. És tasca de tothom evitar aqueixa desaparició i aconseguir que Mariola torne a ser allò que algun dia fou: una de les serres més belles, riques i vives del nostre vell País.