De fa uns anys, l'associació ASPO (Associació per a l’Estudi del Pic del Petroli), integrada per geòlegs de gran experiència en l'exploració i explotació de camps petrolífers, alerta que el món està arribant al punt màxim de producció de petroli i que aquest fet tindrà greus conseqüències per a l'economia mundial.

Els geòlegs d'ASPO segueixen els models que un altre geòleg, King Hubbert, va establir quan va preveure en 1956 que els Estats Units arribarien al seu màxim de producció de petroli en 1969. Per a Hubbert la producció dels camps petrolífers segueix una corba en forma de campana des que s'inicien les extraccions fins que s'acaben per falta de rendibilitat. Segons Hubbert, la producció d’un camp creix de forma sostinguda fins que s’extrau un 50% de les seues reserves recuperables i, a partir d’ací, hi ha una baixada inexorable i sostinguda fins que la seua explotació deixa de ser viable. En 1970 Estats Units va arribar al seu límit màxim i, en anys posteriors, malgrat els esforços per part de la indústria petrolífera de recuperar i incrementar la producció, mai no es va tornar a aconseguir el nivell de 1970.

Si tenim en compte que des del anys 80 es consumeix més petroli que se’n descobreix i que actualment per cada barril descobert se’n consumeixen quatre, aquestes alertes estan plenament justificades. Per a ASPO, una volta extret el primer 50% de les reserves, la producció mundial de petroli declinarà a un ritme inferior al 3% anual (que pot semblar un percentatge molt baixet, però que acumuladament suposarà una part significativa dels nivells de producció actual) i, per si açò fóra poc, caldrà afegir un altre problema qualitatiu: el 50% del petroli ja consumit és el petroli més fàcil d’extraure, el 50% restant vindrà en major proporció de camps petrolífers més petits (i per tant amb un menor rendiment de les inversions), de pitjor qualitat (més viscós, pesat, ric en sulfurs i més difícil de refinar), de zones de difícil accés (aigües profundes o regions àrtiques); el 50% del petroli restant serà, en resum, un petroli més car, més contaminant, de pitjor qualitat i serà incapaç de satisfer la creixent demanda d'energia.

En un article publicat al New York Times el passat 25 de març, Kenneth S. Deffeyes, geòleg, professor emèrit de la Universitat de Princeton i membre d'ASPO, afirmava que la producció mundial de petroli podria arribar a finals del present any o a principis de 2006 al seu zenit.

En l’actualitat, el petroli suposa quasi un 40% de l’energia primària que consumeix la humanitat, és l’energia econòmicament més barata, té un balanç energètic més positiu que qualsevol altra, és la font energética més versátil (es pot aprofitar tant com a combustible líquid com transformat en energia eléctrica) i s’usa com a matèria primera de molts dels materials d’ús quotidià i generalitzat, dels quals caldria destacar els materials plàstics i els fertilitzants nitrogenats. La producció agrària mundial exigeix un 17% de la producció de petroli. Més del 90% del transport, condició sine qua non per a l’existència d’una economia global i d’unes ciutats cada volta més extenses i zonificades, es mou gràcies al petroli.  El petroli és, doncs, insubstituïble per al model actual de desenvolupament i no hi ha cap altra font energètica (ni l’energia nuclear, ni el gas, ni el carbó, ni les energies renovables com l’eòlica o la solar fotovoltaica) que el puga reemplaçar amb les mateixes prestacions que ha proporcionat a les societats industrials del s.XX.

Si els pronòstics d’ASPO s’acompleixen, encara que siga uns anys més tard del que el professor Deffeyes ha previst, l’escenari energètic mundial estaria dominat per una escassesa creixent de la principal font energética i, el que encara seria pitjor, unes reserves concentrades majoritàriment en el golf Pèrsic i la conca del Caspi, zones d'una gran inestabilitat política. Açò modificarà substancialment les relacions internacionals entre els diferents estats i farà que s'aguditzen les tensions per la consecució d’un subministre regular de petroli i la principal riquesa dels països petrolífers es convertirà en la font de les seues desgràcies (cas d’Iraq). A més a més, la previsible elevació dels preus de l'energia també alterarà les relacions socials al si de cada societat, marcant encara més les diferències de classe i s'incrementarà el ja de per si nombrós grup de pobres i desposseïts que poblen les societats de bona part del planeta.

A la vista de tot açò, sorprén la total indiferència per part de la societat en general i de governs, d'organismes internacionals i de mitjans de comunicació en particular  davant d'aquest fenòmen mentre el temps corre en contra de tots.

Vivim en un món limitat i el creixement econòmic té els seus límits: no haver comprés açò ha suposat el deteriorament o la destrucció de multitud d’ecosistemes vitals per a la bona salut del planeta (destrucció d'esculls coralins i de selves equatorials, urbanització de costes, sobreexplotació d’aquífers, salinització de terres de conreu, pol.lució atmosfèrica, contaminació d’aigües i un llarg etcètera sobre el qual no és el moment d’abundar). Els models econòmics que determinen l’actual sistema capitalista no coneixen més límits que els que marca la realitat econòmica, ignoren que la física també imposa els seus límits: si un recurs natural, com ara el petroli, no pot ser físicament extret al ritme que econòmicament se li demanda, hem de tenir la seguretat que els límits físics acabaran imposant-se. I, per una altra banda, si tenim en compte que nocions com ara redistribució de recursos i decreixement econòmic ordenat són completament alienes al món conceptual de les teories econòmiques neoliberals quasi podem afirmar que les conseqüències socials de la previsible escassesa energètica seran catastròfiques.

+ informació sobre el tema en crisisenergética