Transport: del dit al fet...

L'evidència de la inviabilitat de l'actual model de transport s'ha reflectit en multitud d'informes i documents, molts dels quals procedeixen de sectors gens sospitosos d'ecologisme com ara la mateixa Comissió Europea. A partir d'eixos informes, elaborats amb cobertura institucional, ha anat obrint-se camí una idea fins fa poc inconcebible en àmbits institucionals: la necessitat de reduir o estabilitzar el volum total de trànsit com a única forma de contenir els costos, les inversions i els diversos efectes negatius d'aquesta activitat.

Però en la pràctica es produeix una situació contradictòria, ja que, de fet, els principals projectes comunitaris d'infraestructures afavoreixen la mobilitat i els transports que tenen un major impacte ambiental, amb la construcció d'autovies, autopistes i línies d'alta velocitat.

Aquesta contradicció s'explica en part perquè l'objectiu prioritari de la Unió Europea no és altre que el pur i dur creixement econòmic -amb un creixent moviment de mercaderies i amb una menor importància de la producció local-, per damunt dels aspectes ambientals i socials.

Tampoc no s'han d'oblidar les fortíssimes pressions exercides per la indústria de l'automoció i els sectors energètic i de construcció d'infraestructures. Un dels grups de pressió més poderosos, que pràcticament fa i desfà en les polítiques de la Comissió Europea i que també influeix sobre els diferents governs estatals europeus, és l'ERT (European Round Table of Industrialists). Es tracta d'un grup corporatiu al qual pertanyen prop de mig centenar de presidents o caps executius de grans multinacionals, principalment amb base en la Unió Europea. Entre les companyies afiliades a l'ERT trobem moltes relacionades amb el sector energètic i el de l'automòbil (British Petroleum, Daimler-Benz, Fiat, Man, Total, Repsol, Iberdrola, Pirelli, Volvo, Shell, etc.), que han aconseguit modelar les polítiques europees de transport d'acord amb els seus interessos.

Especialment lamentable és la posició adoptada en aquest tema per les forces que s'autoproclamen progressistes, que potser farien bé de baixar de la figuera d'eixe model de progrés que han assumit acríticament i plantejar-se si és el que respon millor a les necessitats de la Humanitat i del medi ambient. Pel que fa al transport, la identificació del benestar amb la màxima facilitat per a realitzar cada volta més desplaçaments motoritzats a una major velocitat, és precisament la que porta el transport a una situació insostenible des del punt de vista ambiental, social i econòmic.

De res aprofita que utilitzen les qüestions ecològiques per a adornar els programes i discursos si, a l'hora de la veritat, no es té una voluntat sincera d'integrar-les en les polítiques efectives.

Per eixe camí només es pot arribar a una situació d'esquizofrènia política, que combina sense rubor la condemna a les guerres per controlar els recursos energètics amb el suport a un model de transport basat en el malbaratament d'eixos mateixos recursos no renovables. O, per posar altre exemple recent, es critiquen els pobres resultats de la Conferència sobre el Canvi Climàtic celebrada a Kioto, però s'accepta una política real de construcció de més autovies, autopistes i aparcaments subterranis, afavorint la mobilitat en vehicles privats amb el consegüent augment de les emissions de CO₂.

D'altra banda, i en un procés paral.lel a la promoció del transport per carretera i del tren d'alta velocitat, assistim a un abandonament del ferrocarril convencional, amb el consegüent tancament de línies. Com ja hem comentat recentment, l'anomenada autovia de l'interior generaria un increment artificial de l'atractiu del transport privat en un trajecte concorrent amb la ja precària línia ferroviària Alcoi-Xàtiva-València, restant-li usuaris i, per tant, conduint-la a una pèrdua de rendibilitat econòmica i, en definitiva, amenaçant el seu futur. La desaparició d'aquesta línia deixaria Alcoi aïllat per ferrocarril i dependent en exclusiva de la carretera, la qual cosa representa un desavantatge comparatiu en relació amb altres localitats i països que compten amb una infraestructura ferroviària molt més desenvolupada i eficient.

En aquest context, no ens ha d'estranyar que, mentre que a diversos països europeus s'està apostant amb força pel transport de mercaderies per ferrocarril, ací el Ministeri de Foment manifesta que no és partidari de reobrir el trànsit de mercaderies en la línia Alcoi-Xàtiva, un servei que quan es va cancel.lar oferia unes altíssimes xifres de facturació des de les estacions d'Ontinyent i Alcoi.

Cal ja una política clara per a reduir les necessitats -no les possibilitats- de transport i per a orientar els desplaçaments de persones i de mercaderies cap als mitjans de transport més eficients, com ho és el ferrocarril per als desplaçaments interurbans, front als automòbils privats i camions. És l'única manera creïble d'aconseguir una millora general de l'habitabilitat de les nostres ciutats i de reduir el consum d'energia, la contaminació atmosfèrica i acústica, l'ocupació d'espai, els accidents i les inversions en infraestructures viàries.